Música degenerada

Qualsevol de les comèdies d'Aristòfanes, com ara els nostres Ocells d'enguany, ens sorprenen per molts motius. Però potser n'hi ha un per damunt de tots: com és possible que en Atenes es permetera una crítica tan feroç com la que apareix en aquestes obres? És que els polítics, per posar un exemple, no es molestaven quan es veien retratats fins al ridícul? La veritat és que Aristòfanes no es va lliurar de conflictes i enfrontaments a causa de les seues paròdies. Però així i tot, què diferent ens sembla el cas d'Atenes a la seua època d'altres moments històrics en què l'art ha sigut víctima de la repressió i la censura! Hui volem explicar-vos un exemple ben trist.

Aristòfanes va estrenar Els ocells l'any 414 a.C.. Però nosaltres farem un gran salt en el temps per a anar-nos-en a 1920, la data en què el compositor alemany Walter Braunfels estrena a Munich la seua tercera òpera: Die Vögel, és a dir, Els ocells. Inspirada en la comèdia d'Aristòfanes, aquesta òpera seguix quasi al peu de la lletra el seu model antic al primer dels dos actes que té. Al segon acte, però, Braunfels introduïx variacions significatives, sobretot al final. Aristòfanes feia que els ocells, i els dos humans que s'havien unit a ells, triomfaren sobre els déus; però a l'òpera trobem just el contrari: quan l'esplèndida ciutat dels ocells ja està acabada i els seus habitants es creuen invencibles, una tempesta desencadenada per Zeus acaba amb el somni. Els dos humans han de tornar a la terra convençuts de l'autoritat divina d'aquest Zeus totpoderós.

Els crítics atribuïxen aquest canvi tan radical al context històric en què Braunfels va compondre l'obra: l'any 1920 Alemanya acaba de perdre la Primera Guerra Mundial i patix les conseqüències de la seua ambició imperialista. Així que no és gens estrany que Braunfels volguera donar una lliçó als seus compatriotes, mogut per l'experiència pròpia al front i per les seues conviccions religioses (d'origen protestant, s'havia convertit al catolicisme després de la guerra).

L'òpera va tindre un gran èxit al seu moment. Però els esdeveniments històrics havien de portar-la a l'oblit més absolut, així com al seu creador. Braunfels era d'origen jueu, i l'arribada del nazisme a Alemanya va tindre conseqüències terribles per a ell i per a molts altres artistes. El règim nazi va perseguir l'art fet per jueus o que suposava una ruptura amb els criteris estètics que volia imposar. Fins i tot va promoure una exposició on pretenia mostrar la degeneració a què havien arribat determinats artistes. Alguns d'ells, com ara Braunfels, van haver de retirar-se de la vida pública mentres va durar la repressió. Altres van patir l'exili, o fins i tot la mort als camps d'extermini. Una anècdota aclara com d'injusta i absurda era aquesta persecució: el compositor hongarés Béla Bartók, en assabentar-se de l'exposició que preparaven els nazis, va demanar a les autoritats alemanyes que li atorgaren l'honor de participar-hi; així volia palesar valerosament la seua denúncia.

Amb el temps, Braunfels i els seus ocells han anat eixint de l'oblit, gràcies a les edicions discogràfiques o als muntatges teatrals i els concerts. Si voleu escoltar una miqueta de la seua "música degenerada" podeu recuperar aquesta entrada del nostre bloc. Us agrade més o menys, estareu d'acord que hauríem de tindre sempre present l'experiència vital d'aquest músic i dels artistes que la compartiren amb ell.

A les imatges podeu vore a Aristòfanes amb Walter Braunfels; i a la soprano Maria Ivogün, que va participar a l'estrena de l'òpera de Braunfels fent el paper del Rossinyol.