Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El rastre dels clàssics. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El rastre dels clàssics. Mostrar tots els missatges

14.4.08

Però... qui és Ifigènia?

Hui comença a Sagunt el Festival de Teatre Grecollatí. Nosaltres hi anirem dimecres; gaudirem de l'excepcional ambient que els organitzadors saben crear, i assistirem a dos representacions: una oportunitat única que cada any se'ns ofereix per tal de viure en directe el teatre clàssic. Pel matí coneixerem les peripècies de Luci, l'atrafegat protagonista de L'ase d'or. Passar de la novel·la original a un text teatral no haurà sigut fàcil: segur que els resultats no desmereixen l'esforç.

La tragèdia ens espera per la vesprada. Com sabeu serà Ifigènia a Àulida d'Eurípides, una de les últimes obres que va escriure. Ens crida l'atenció la humanitat dels seus personatges, vacil·lants igual que ho som tots quan es tracta de prendre una decisió transcendental. Com a mestre sever, Aristòtil compara Ifigènia amb els protagonistes fets d'una peça de les tragèdies canòniques. Així li retrau a Eurípides que "... la Ifigènia suplicant no s'assembla en res a la de després"; és a dir, a la que, de sobte, assumeix el seu destí i accepta el sacrifici pel bé de Grècia. Amb aquest canvi de parer tan radical es converteix en l'únic personatge de l'obra que podem qualificar d'heroic.

Potser a nosaltres no ens sorprén tant que Ifigènia passe sense transició de la pregària per la vida a l'acceptació valerosa de la mort. De fet, alguns comentaristes veuen en aquesta actitud l'evidència de la modernitat d'Eurípides. Si ho pensem bé, la valentia difícilment és una actitud meditada; i quasi sempre es manifesta com un rampell instintiu. No ens acabaríem de creure un heroi sense cap escletxa per al dubte i la por.

Un aprofitament molt interessant d'aquesta dualitat del personatge el trobem a l'obra teatral E.R. de Josep M. Benet i Jornet, estrenada l'any 1994, i portada al cinema dos anys després per Ventura Pons sota el títol d' Actrius. Una jove estudiant de teatre rep els consells de dos actrius consagrades. Prenent com a referència la Ifigènia d'Eurípides, cada una li fa vore una faceta aparentment oposada del personatge, la que més s'adiu amb el seu temperament. La jove aspirant, il·lusionada pel desig d'emular-les i convertir-se en una gran actriu, acaba exclamant:

"Seré aquella noia que vol viure, que vol la llum, però que acaba acceptant el sacrifici, que acaba acceptant representar la innocència immolada!"

Podeu llegir un fragment de l'obra de Benet i Jornet en aquests apunts per a la lectura de la tragèdia. Us proposem també revisar alguns moments de la pel·lícula que Michael Cacoyannis va filmar l'any 1977 a partir de la tragèdia d'Eurípides; com ara la pregària d'Ifigènia al seu pare Agamèmnon:



Molt bona setmana de teatre a tots!!

22.10.07

I què hem aprés?

Per a ajudar-vos a repassar allò d'interessant que vam aprendre a la visita a l'exposició "Reflexos d'Apol·lo", hem preparat unes propostes de treball:

Podeu recordar ací alguna de les peces exposades en què ens vam detindre especialment:


Esperem les vostres contribucions: ja sabeu que ΝΙΚΗ us té reservat el major dels premis!

*La foto d'Apol·lo que es pot vore a les diapositives és d'Ana Ovando.

16.10.07

Una classe al museu

On millor? Ja que ens passem el curs intentant que valoreu allò que els grecs i els romans ens han llegat, estarà bé comprovar-ho de primera mà: veure (i admirar) alguns dels testimonis materials de la cultura clàssica que la ciutat ens ofereix.

Així que el pròxim divendres, dia 19, eixirem puntuals de l'institut a les 9:00. Amb l'autobús 81 anirem al Museu de Prehistòria, per tal de visitar l'exposició "Reflexos d'Apol·lo" sobre la cultura de l'esport a Grècia i Roma. Al mateix edifici vorem també les sales dedicades a la presència del món romà al nostre territori. Entre una visita i l'altra hi haurà temps per fer un mosset al bonic pati del Museu.

Després, un passeig fins al centre històric. Pels voltants de la catedral ens situarem a la primera València, la Valentia dels romans. I acabarem la visita a la Cripta de Sant Vicent, on ens explicaran més detalls de tot plegat. Tornarem junts a l'institut amb l'autobús cap a les 14:00.

I perquè aneu fent boca, us recomanem algunes visites a Internet. És important que hi dediqueu un temps, ja que us demanarem unes activitats de recapitulació la setmana que ve. Ací teniu els suggeriments:
  • Com que Apol·lo serà protagonista de l'exposició al museu, podeu aprendre més coses d'ell amb aquesta presentació.

  • D'Hèracles (Hèrcules) també direm alguna cosa i ací us el presenten molt bé. De la mateixa pàgina podeu consultar també la secció dedicada als jocs olímpics de l'antiga Grècia. De passada, practicareu una miqueta l'anglés...

  • Ana ens ofereix un bonic reportatge fotogràfic de l'exposició que visitarem, amb imatges preses durant la seua estada a Tarragona.

  • Una altra professora, Amparo, ens ha preparat una perfecta introducció a la València dels romans en aquest article. Pareu-li molta atenció!

  • I si voleu revisar alguns detalls de la vida dels romans, ací teniu alguns enllaços de la Kalipedia, un nou recurs per a aprendre amb Internet que té molt bona pinta: la seua vida quotidiana; com projectaven les ciutats; i un vídeo sobre el famós Colisseu.

Que ho disfrutem!!


*Foto de Sebastià Giralt a Chiron: l'Apol·lo de Màntua al Museu del Louvre.

5.1.07

Música degenerada


Qualsevol de les comèdies d'Aristòfanes, com ara els nostres Ocells d'enguany, ens sorprenen per molts motius. Però potser n'hi ha un per damunt de tots: com és possible que en Atenes es permetera una crítica tan feroç com la que apareix en aquestes obres? És que els polítics, per posar un exemple, no es molestaven quan es veien retratats fins al ridícul? La veritat és que Aristòfanes no es va lliurar de conflictes i enfrontaments a causa de les seues paròdies. Però així i tot, què diferent ens sembla el cas d'Atenes a la seua època d'altres moments històrics en què l'art ha sigut víctima de la repressió i la censura! Hui volem explicar-vos un exemple ben trist.

Aristòfanes va estrenar Els ocells l'any 414 a.C.. Però nosaltres farem un gran salt en el temps per a anar-nos-en a 1920, la data en què el compositor alemany Walter Braunfels estrena a Munich la seua tercera òpera: Die Vögel, és a dir, Els ocells. Inspirada en la comèdia d'Aristòfanes, aquesta òpera seguix quasi al peu de la lletra el seu model antic al primer dels dos actes que té. Al segon acte, però, Braunfels introduïx variacions significatives, sobretot al final. Aristòfanes feia que els ocells, i els dos humans que s'havien unit a ells, triomfaren sobre els déus; però a l'òpera trobem just el contrari: quan l'esplèndida ciutat dels ocells ja està acabada i els seus habitants es creuen invencibles, una tempesta desencadenada per Zeus acaba amb el somni. Els dos humans han de tornar a la terra convençuts de l'autoritat divina d'aquest Zeus totpoderós.

Els crítics atribuïxen aquest canvi tan radical al context històric en què Braunfels va compondre l'obra: l'any 1920 Alemanya acaba de perdre la Primera Guerra Mundial i patix les conseqüències de la seua ambició imperialista. Així que no és gens estrany que Braunfels volguera donar una lliçó als seus compatriotes, mogut per l'experiència pròpia al front i per les seues conviccions religioses (d'origen protestant, s'havia convertit al catolicisme després de la guerra).

L'òpera va tindre un gran èxit al seu moment. Però els esdeveniments històrics havien de portar-la a l'oblit més absolut, així com al seu creador. Braunfels era d'origen jueu, i l'arribada del nazisme a Alemanya va tindre conseqüències terribles per a ell i per a molts altres artistes. El règim nazi va perseguir l'art fet per jueus o que suposava una ruptura amb els criteris estètics que volia imposar. Fins i tot va promoure una exposició on pretenia mostrar la degeneració a què havien arribat determinats artistes. Alguns d'ells, com ara Braunfels, van haver de retirar-se de la vida pública mentres va durar la repressió. Altres van patir l'exili, o fins i tot la mort als camps d'extermini. Una anècdota aclara com d'injusta i absurda era aquesta persecució: el compositor hongarés Béla Bartók, en assabentar-se de l'exposició que preparaven els nazis, va demanar a les autoritats alemanyes que li atorgaren l'honor de participar-hi; així volia palesar valerosament la seua denúncia.

Amb el temps, Braunfels i els seus ocells han anat eixint de l'oblit, gràcies a les edicions discogràfiques o als muntatges teatrals i els concerts. Si voleu escoltar una miqueta de la seua "música degenerada" podeu recuperar aquesta entrada del nostre bloc. Us agrade més o menys, estareu d'acord que hauríem de tindre sempre present l'experiència vital d'aquest músic i dels artistes que la compartiren amb ell.

A les imatges podeu vore a Aristòfanes amb Walter Braunfels; i a la soprano Maria Ivogün, que va participar a l'estrena de l'òpera de Braunfels fent el paper del Rossinyol.